Ensenyar és la professió de la qual depenen totes les altres professions

Linda Darling-Hammond a El dret d’aprendre

Què han de saber els professors per tal d’ensenyar a tots els alumnes segonsles aspiracions educatives dels nous estàndards d’aprenentatge?

Amb aquesta pregunta s’obre el fil conductor d’aquest article, que tracta d’oferir una visió de la tasca docent al més holística, justa i exhaustiva possible. Diuen que els nens són el futur, peròa quines exigències han de fer front els que s’ocupen del futur dels nostres nens i nenes?

Linda Darling-Hammond, experta nord-americanaen educació, parla de la «cistella de coneixements» per fer referència a aquest conjunt de competències docents que porten el docent a ser capaç d’entendre com aprenen els seus alumnes i com aprenen de manera diferent. Mestres i professors necessiten saber com es du a terme el desenvolupament social, emocional, acadèmic, moral i psicomotor, i com interactuen entre sitotes aquestes dimensions del desenvolupament infantil i juvenil. Necessiten entendre la relació entre l’emoció i l’aprenentatge. Perquè la neurociència ens recorda constantment que només aprens realment quan estàs emocionat o interessat (Mora, 2016). El conjunt d’emocions té un paper definitiu en la manera com l’alumne s’enfronta a les exigències escolars: pot ser que t’agradin els teus professors, però per exemple,si tens por, si creus que algú et criticarà o estereotiparà, aprendràs menys. Tot això ha de ser entès pels mestres.

Els mestres també necessiten saber com construir un pla d’estudis que porti els nens i les nenes des del punt on sigui que estiguin fins als objectius curriculars que marca la seva etapa educativa. Però el repte aquí és queaquests objectius curriculars no siguin rígids ipermetin al professor adequar-se a les necessitats i competències dels seus alumnes. En aquest sentit, els professors també necessiten entendre l’avaluació: una avaluació que vagi més enllà de la qualificació en un examen, que realment reflecteixi com l’estudiant està aprenent i anar més enllà, ensenyant a aquest últim habilitats de metacognició per ajudar-loa revisar la seva pròpia feina i així poder millorar.

D’altra banda, una altra de les premisses fonamentals dels discursos pedagògics dels experts en educació és el repte amb què s’enfronten els docents en acceptar que han d’ensenyar per al futur. Memoritzar informació i plasmar-la en una prova no prepara per a les exigències d’un món de caràcter cada vegada més canviant. De fet, ningú discuteix el fet que els nostres alumnes hauran de treballar amb coneixements que encara no s’han descobert i amb tecnologies que encara no s’han inventatper resoldre grans problemes que encara no hem pogut resoldre. Per tant, la metodologia docent ha d’estar vertebrada per unes competències dirigides a la resolució de problemes, al treball cooperatiu per trobar una solució consensuada, provar-la, avaluar-la, revisar-la i poder generar el seu propi progrés en l’aprenentatge.

Tal com Darling-Hammond remarca, estem davant d’un tipus d’exigències molt diferents de les conegudes fins ara que demana d’un tipus d’educació diferent. No vol dir que els fets desapareguin. No vol dir que desaparegui l’ensenyament d’un currículum estructurat. Però sí vol dir que la maneracom s’aborda el currículum ha d’estar molt més enfocada a aquest tipus de preguntes que a simplement llegir el capítol i respondre les preguntes al final del llibre.

La investigació educativa descriu l’ensenyament com una activitat complexa caracteritzada per la simultaneïtat, la multidimensionalitat i la imprevisibilitat (Jackson, 1968; Lortie, 1975; Clandinin, 1986). En aquest sentit, el paper del professor sens dubte s’articula com a peça clau (que no protagonista) d’un engranatge amb més exigències que recursos, amb més diversitat que veritats universals i amb una de les expectatives socials més altes socialment que podem trobar al món professional.

Què esperem, doncs, dels nostres professors? Els experts en educació ens donen una sèrie de claus per avaluar els estendards de qualitat dels nostres docents.

1. El professor com a expert en la matèria que imparteix: el docent ha de dominar els continguts de l’ensenyament amb un nivell prou exhaustiu per disposar-nede tal manera que els alumnes puguin desenvolupar mapes cognitius poderosos del que estudien. El coneixement del propi àmbit disciplinari resulta decisiu; els professors han de conèixer quins conceptes són clau i com establir connexions i acomodacions fructíferes entre aquests.
2. Coneixement dels alumnes: les seves diferències pel que fa a la comprensió d’idees està marcada en gran mesura per la seva experiència prèvia i el seu context. Per crear experiències profitoses d’aprenentatge, un bon professor ha de descobrir què és el que ja saben els estudiants i quins són els continguts i conceptes que permeten connectar amb el seu món. També són importants els coneixements sobre diferents modalitats d’intel·ligència, processament de la informació i la comunicació, fortaleses, debilitats, àrees d’interès i motivacions pròpies de l’estudiant i de l’etapa de desenvolupament en què es troba.
3. Contextualització: un ensenyament que pretengui connectar amb els alumnes també exigeix ​​prendre consciència de les diferències sorgides de la cultura, el llenguatge, la família, la comunitat, el gènere, l’experiència escolar prèvia i altres factors que configuren les experiències de les persones.
4. El professor com a agent motivacional: estructuració de les tasques i la informació a fi d’encoratjar l’esforç constant dels alumnes, procurant que persisteixin en l’afany de comprendre, sobretot quan progressar resulti difícil, evitant que caiguin en el desànim i acabin abandonant.
5. Ha de ser flexible: ensenyar una matèria i desenvolupar capacitats, al mateix temps que tracten amb subjectes diferents i amb les seves respectives personalitats, requereix una gran habilitat. Molts estudis han demostrat consistentment que la flexibilitat, l’adaptabilitat i la creativitat són determinants en l’eficàcia dels professors.
6. La planificació de l’ensenyament: la investigació ha demostrat que els professors que planifiquen tenint en compte les capacitats i les necessitats dels seus estudiants, i que a més són flexibles mentre ensenyen, són més eficaços, especialment a l’hora d’estimular el pensament més complex.
7. La importància de les relacions: les característiques pròpies de la feina d’ensenyar fan de les relacionsquelcom important. Els professors no arribaran a tenir èxit docent llevat que els estudiants vulguin esforçar-se a aprendre, així com que el grup classe, en conjunt, estigui disposat a treballar de forma profitosa. Disposar de més temps i establir unes relacions més estretesi continuades amb els estudiants en faciliten la motivació i la participació (Darling-Hammond, 1996).
8. Tenir destreses comunicatives i potenciar el diàleg: fer servir el sentit de l’humor, no jutjar l’alumne sinó proporcionar un feedback continu dels seus progressos i crear un clima positiu i agradable a l’aula per reforçar l’autoestima dels alumnes. Ensenyar amb entusiasme.

La realitat de l’aula… Cada hora i cada dia, els professors han de fer malabarismes davant la necessitat de crear un entorn segur i de suport per a l’aprenentatge, pressionats pel rendiment acadèmic, la necessitat de satisfer la individualitat de cada estudiant i les demandes grupals, així com per portar endavant múltiples itineraris de treball, de manera que tots els estudiants, en moments diferents del seu aprenentatge, puguin avançar i cap es quedi endarrerit.

Realitats com aquestes contradiuen la visió burocràtica de l’educació com una tasca dirigida a un nombre limitat de fites i objectius simples i predeterminats, organitzats en un conjunt seqüencial d’activitats i lliçons uniformes per a tots els estudiants d’una mateixa classe o de classes diferents que els siguin plantejats, en general, sense tenir en compte els subjectes com a persones i individuals.

Donar suport decididament a aquelles condicions que facin possible que l’ensenyament per a la comprensió pugui passar no com una activitat subversiva i extraordinària, sinó com una característica normal de l’experiència escolar de tots els estudiants esdevé, doncs, una necessitat evident a la qual hem de donar resposta.