Per: Marta Santarén

La Maria té 9 anys i no para atenció a classe, està preocupada. La capa d’ozó, els animals en perill d’extinció i el finançament de la NASA li treuen el protagonisme a la classe de matemàtiques. La Maria sap que si no protegim una espècie animal, aquesta desapareixerà, i que els seus fills no l’arribaran a conèixer. Pensa en tot això fins que li criden l’atenció, un altre cop.
Els alumnes amb altes capacitats intel·lectuals (superdotats i talentosos en la seva forma d’expressió més habitual) aprenen a ritmes més ràpids i a nivells més elevats de comprensió que els altres estudiants. De vegades, aquest aprenentatge es pot focalitzar en una o diverses àrees curriculars i, en altres casos, són estudiants més creatius o més artístics que els seus companys de classe, o demostren competències per a l’excel·lència en lideratge i relacions interpersonals.
La preocupació per l’abordatge escolar d’aquests alumnes és un tema que aborden i desborda els diferents agents psicoeducatius implicats. Els alumnes talentosos requereixen reptes i propostes que els permetin posar en joc les seves habilitats, i posar-se a prova ells mateixos. La vivència successiva de situacions d’aprenentatge que són superades amb escàs, i fins hi tot, sense cap esforç, generen nivells de baixa motivació importants posant en risc la participació activa en les activitats de la classe. Els mestres detecten aquest baix nivell de compromís de l’alumne, que sovint amaga la seva competència cognitiva.
Els experts proposen respostes educatives com ara currículums interdisciplinaris, aprenentatge basat en l’acció i l’experimentació, aprenentatge cooperatiu, grups amb horaris flexibles i atenció al procés d’aprenentatge més que no pas als propis continguts. Aquesta nova forma d’entendre les relacions entre l’alumne i el mestre de forma més horitzontal, on el professor acompanya el seu alumne, requereix canvis més profunds que els associats pròpiament a l’organigrama escolar. La identificació d’aquestes necessitats educatives requereix que el concepte del desenvolupament del talent sigui comprès per part dels estudiants, pares, professors i administradors, i malgrat això, són poques les accions educatives sistemàtiques iniciades amb aquesta finalitat. Totes les mirades es posen a sobre del centre escolar, i per extensió, del docent, però els estem oferint les eines suficients per atendre aquests alumnes? El finançament per a la formació dels mestres i la resposta social i política per al seu apoderament són propostes considerades utòpiques i cares, però quin preu paguem en perdre aquest capital humà?

Tornem amb la Maria: imaginem que se li permet seleccionar llibres avançats a la seva edat sobre astronomia, que pot reunir-se tres tardes al mes amb un expert local en temes mediambientals i tenir un currículum escolar enriquit en les seves fortaleses; no seria aquest un millor model d’educació, basat en diferents oportunitats i en recursos adreçats al desenvolupament del seu talent? Li podem negar un model com aquest?