L’accident cerebrovascular (AVC) o ictus és una malaltia cerebrovascular de gran prevalença al nostre territori. De fet, és considerada la segona causa de mortalitat, després de la cardiopatia isquèmica, però també hi ha part de la població que sobreviu a l’AVC.
Encara que els símptomes aguts, generalment, disminueixen unes setmanes després de l’inici de l’accident, gràcies a la reestructuració espontània de les funcions cognitives i motores, aquest tipus de lesió pot provocar diverses conseqüències. Inevitablement, aquestes interferiran en la qualitat de vida dels individus.
Hi ha dades que demostren que les alteracions conseqüència de l’accident cerebrovascular poden provocar patiment emocional, limitacions en la comunicació, reducció de la mobilitat, afectació en l’activitat diària, altres conseqüències mèdiques i afectació a les relacions socials. A la vegada, tots aquests elements condicionaran l’òptima recuperació i l’estat emocional de l’individu.
Una d’aquestes afectacions és l’afàsia secundària a un accident cerebrovascular (PSA), que encara que no és tan evident com l’alteració física és considerada un dels trastorns més comuns dins la nostra població. Pot provocar, entre d’altres, dificultats en la comprensió i producció de la parla i/o el llenguatge oral i escrit. Coneixem les seves conseqüències? S’estima que entre 43-60 de cada 100.000 individus residents Europa i els Estats Units pateixen o patiran aquesta afectació, i a partir dels 65 anys la incidència d’aquesta augmenta.
Estudis com el de Lee, H, Lee, Y, Choi, H i Pyun, SB (2015) pretenen explicar quines són les conseqüències socials i personals que presenten les persones amb PSA, més enllà dels aspectes relacionats amb la mobilitat.
La qualitat de vida de les persones amb afàsia, freqüentment, es veu alterada a causa de la depressió, l’aïllament social, la disminució de la seva activitat productiva i, fins i tot, pel canvi del seu rol familiar. És per aquest motiu que les conseqüències de l’afàsia no es poden passar per alt.
A l’estudi citat prèviament de Lee, H, Lee, Y, Choi, H i Pyun, SB (2015), s’indica que la socialització d’aquest col·lectiu disminueix al 50,4% després del AVC i el 38% dels pacients mostra una disminució en la participació de les seves aficions i en altres activitats d’interès.
Tot això és degut a les seqüeles que condicionaran, en endavant, els seus hàbits. Les persones amb PSA redueixen les activitats a l’aire lliure, així com la participació social, deixen d’anar al mercat, de compres, de fer activitats voluntàries, i tendeixen a passar més temps amb l’entorn familiar. És a dir, la participació en activitats socials es veu reduïda, sovint per la manca d’habilitats comunicatives.
La depressió és una de les conseqüències que es considera de major importància i risc en aquests pacients, ja que la seva presència és freqüent durant la fase aguda a causa de la lesió cerebral. Tanmateix, la seva durada dependrà de com sigui abordada. Les depressions secundàries es poden donar com a reacció al deteriorament psicosocial, neuropsicològic i funcional, durant el procés de la fase subaguda.
No oblidem que, en molts casos, els individus que han patit un AVC no tenen la capacitat de poder desenvolupar de manera autònoma tasques diàries, la qual cosa afecta el seu estat anímic. És per aquest motiu que cal anar molt amb compte i procurar abordar aquests casos de manera interdisciplinària.
Finalment, cal fer referència a estudis com el de Ramsing, S., Blomstrand, C., i Sullivan, M. (2007), que demostren que l’afàsia pot ser un factor de risc per a aquelles feines que requereixen major exigència comunicativa. La inserció laboral o reincorporació a l’antic lloc de treball d’una persona amb afàsia és reduïda. Val a dir que les afàsies no es presenten d’una única forma; la seva gravetat, doncs, serà condicionant en la limitació i afectació de l’activitat social, comunitària i laboral.
A vegades pot ser complicat saber què és el que ens volen fer entendre les persones amb PSA; de fet, aquestes dificultats tendeixen a ser subestimades a causa de la seva limitada capacitat de comunicació. Tot això, inconscientment, pot portar fàcilment a un “cercle viciós” d’aïllament social que provocarà una disminució en la qualitat de vida.
És per tots aquest motius comentats que la intervenció precoç després d’un AVC amb un pla individualitzat compartit amb diferents professionals com, per exemple, logopedes i psicòlegs, a més del suport dels familiars, ajudarà a prevenir i evitar la depressió, a més d’afavorir un millor estat d’ànim i una millor qualitat de vida.
Articles de referència
Ardila, A., & Rubio-Bruno, S. (2017). «Aphasia from the inside: The cognitive world of the aphasic patient». Applied Neuropsychology:Adult, 1-7.
Lee, H., Lee, Y., Choi H. & Pyun, SB. (2015). «Community integration and quality of life in aphasia after stroke». Yonsei Med J 2015; 56 (6) 1694-1702.
Ramsing, S., Blomstrand, C. Sullivan, M. (1991). «Prognostic factors for return to work in stroke patients with aphasia». Aphasiology, 5: 583–588.
Worrall, L., Rayn, B., Hudson, K., Kneebone, I., Simmons-Mackie, N., Khan, A., Hoffman, T., Power, E., Togher, L., & Rose, M. (2016). «Reducing the psychosocial impact of aphasia on mood and quality of life in people with aphasia and the impact of caregiving in family members through the Aphasia Action Success Knowledge (Aphasia ASK) program: Study protocol for a randomized control trial». BioMed Central, 17(153).