Per: Marta Jiménez

Cada cop és més habitual sentir a parlar del que la literatura anglosaxona anomena twice-exceptional students, o dit en el nostre idioma, els “estudiants 2e”, amb doble excepcionalitat. Són alumnes amb altes capacitats intel·lectuals i, a la vegada, dificultats d’aprenentatge. La particularitat d’aquests estudiants es troba en el fet que apareguin, de manera simultània, dos fenòmens que fins fa poc es consideraven contraposats i incompatibles.

Però què entenem per altes capacitats i per dificultats d’aprenentatge?

Les altes capacitats s’han estudiat des de diferents perspectives i es poden englobar en nombroses definicions. D’una manera resumida i senzilla, podríem dir que són persones amb facilitat per manipular la informació abstracta que reben del medi i fer-se una idea pròpia, amb rapidesa, per integrar nous aprenentatges i molta curiositat. A nivell de personalitat, poden destacar per ser perfeccionistes i tenir força creativitat. Tot i així, seria un error considerar-los com un grup homogeni; existeix molta diversitat i no hi ha uns criteris fermament marcats.
Per altra banda, quan parlem de persones amb dificultats d’aprenentatge ens estem referint també a un grup molt heterogeni, ja que poden ser dificultats relacionades amb el llenguatge oral o escrit, el càlcul matemàtic, dificultats relacionades amb l’atenció o les dificultats de concentració, dificultats per controlar els impulsos, la destresa amb la motricitat fina i un llarg etcètera.

Arribat a aquest punt, podem plantejar-nos: una persona pot tenir altes capacitats si presenta dificultats d’aprenentatge? La resposta, segons les últimes investigacions, és que sí.

Les persones amb doble excepcionalitat poden pensar, parlar i raonar conceptes sense cap dificultat, però tenir problemes a l’hora de demostrar el que saben de manera mecànica i/o automàtica o de manera executiva (a través de la lectura i l’escriptura, l’organització, etc.) . El diagnòstic en aquests casos és difícil, ja que a causa de la seva alta capacitat tenen recursos per “ocultar” o, més ben dit, “compensar” les seves dificultats. Fins ara, la majoria d’aquestes persones passaven desapercebudes per situar-se en un nivell mitjà de l’àmbit acadèmic, o se’ls detectaven les altes capacitats però el seu baix rendiment acadèmic es justificava per una falta de motivació o fins i tot apatia o vagància.

Per aquest motiu, el diagnòstic és tan important com complex, ja que ambdues necessitats poden fer que tingui sensacions de desconnexió i diferència del seu entorn, i existeix el risc que hi hagi fracàs escolar. Normalment són alumnes amb una autoexigència molt alta, a causa de les seves altes capacitats, i la seva frustració pot ser molt elevada, ja que no poder complir amb les seves pròpies expectatives els pot generar un gran ressentiment.

A més de la realització d’un bon diagnòstic, també s’ha de tenir molt en compte la posterior intervenció. S’han de valorar molt bé les necessitats específiques i individuals de cada un d’ells, no tan sols en l’àmbit acadèmic, sinó també a nivell personal i anímic. En els casos de doble excepcionalitat no tan sols es necessita una atenció centrada en la dificultat, sinó que també és necessària una resposta en funció de la potencialitat.

Aquests nous estudis ens mostren que és important no caure en expectatives estereotipades quan parlem de persones amb altes capacitats o de persones amb dificultats d’aprenentatge, ni, en aquest cas, quan parlem de persones que combinen aquesta doble excepcionalitat.

Artícles de referència:

Brody, L.E. y Mills, C.J. (1997). Gifted children with learning disabilities: a review of issues. Journal of Learning Disabilities 30 (3), 282-296.

Robinson, S.M. (1999). Meeting the needs of students who are gifted and have learning disabilities. Journal of Learning Disabilities 34 (2), 195-204.